Meditació segona
Pau Costa
[Punt de partida]
Aquesta breu introducció Descartes comença a explicar el principi del dubte metòdic o cartesià. Comenta que necessita dubtar de tot i creure que tot és absolutament fals, fins a trobar una veritat indubtable. Posa un exemple comparant la veritat que busca amb el punt fix(verdader) que demanava Arquimedes per moure el món.
Comença dubtant dels seus sentits: el que veu, sent, toca; després dubta de l’existència del seu propi cos i acaba dubtant de tot el mon i el que hi ha.
Pol Álvarez
[Si m’enganya, existeixo]
En aquest fragment Descartes ens explica que ja ha dubtat de tot allò que l’envolta fins a tal punt de veure que seguint tot això, el seu mètode, s’ha preguntat si ell tampoc ha d’existir. Però ho nega, sí que ha d’existir ja que el fet de dubtar de tot fa que ell, encara que un Geni maligne l’enganyi fins el punt de fer-lo creure que no existeix res, existeixi per força. “Doncs no tinc cap dubte que existeixo, si ell m’enganya; i que m’enganyi tan com volgui, (...) de manera que <Jo sóc, jo existeixo> és necessariament vertadera, sempre que la pronunció o la concebo en el meu esperit.”
El fragment segueix amb Descartes preguntant-se que és ell, i arriba a la conclusió que si intenta descobrir totes les veritats sobre ell mateix, aniria a para a unes altres infinitament més difícils i confuses.
Per últim fa una petita definició sobre que és per ell el cos i diu que no dubta gens de la seva naturalesa, per ell <cos> és tot allò que està delimitat per una figura que ocupa un lloc i un espai determinat fent que qualsevol altre quedi exclòs.
El text del Resum corresponent a la «Segona Meditació», diu així:
«A la Segona [Meditació], la ment [‘esperit’] que usant la seva pròpia llibertat suposa que totes les coses no són res i de l’existència de les quals dubta, reconeix que és absolutament impossible que, amb tot, ell mateix no existeixi. Això és d’una molt gran utilitat, en la mesura que d’aquesta manera fa més fàcilment la distinció entre les coses que li pertanyen, és a dir, les de naturalesa intel·lectual, i les que pertanyen al cos.»
Arnau Pera
[Primera veritat: primer principi de la filosofia]
+ En aquest fragment Descartes no dubta de l’existència del cos, sinó de la certesa que en poguem tenir d’aquesta existència.
+ Segons Descartes, el pensament és un atribut que ens pertany, mentre que els atribut físic (extensos) no podem estar segurs que ens pertanyin.
+ La seva primera veritat indubtable justifica la seguretat de l’existència del pensament, el joc soc, per tant existeixo (Cogito, ergo sum). D’aquí es pot deduïr que existirem mentre pensem.
+ Seguidament Descartes té seguretat de que existim com a substància pensant (res cogitans), però buscar concretar què som exactament.
+ Arriba a la conclusió de que tot el que poguem comprendre mitjançant l’imaginació no forma part del coneixement que tenim de nosaltres mateixos.
+ Finalment, conclou amb l’argument que som un ésser pensant, però el fet de dubtar, imaginar, concebre, afirmar,equivocar-nos i sovint deixar-nos guiar pel sentits i l’imaginació, implica que l’imaginació forma part d’ell com a ésser pensant, malgrat no ser el recurs adequat per arribar a la certesa de veritat.
Joël Beltrán
[Exemple del tros de cera]
Un dels exemples més coneguts de la filosofia cartesiana, ideat pel mateix Descartes, fou el del tros de cera. Aquest exemple permetia al filòsof reafirmar el seu pensament racional mitjançant un petit experiment a l’abast de tothom.
Descartes ens posa en una situació: tenim davant nostre un tros de cera, el qual té unes característiques determinades que el defineixen i ens permeten afirmar que és un tros de cera (és dur, té una textura determinada, fa una olor especial, si el piquem farà un soroll determinat, etc). La nostra observació ens indica que és un tros de cera a partir de la informació que hem rebut sobre les seves característiques.
El filòsof ens proposa ara que apropem el tros de cera al foc, provocant que aquesta cera en fongui, perdent la sèrie de característiques que ens havien demostrat que era un tros de cera. Ara trobem un cos més ample, potser un color diferent, una olor més forta i si el colpejem segur ue no fa el mateix soroll que abans. Per tant, la cera ha perdut aquelles característiques que ens asseuraven que era un tros de cera, però, en canvi, sabem que és cera, tot i que els nostres sentits ens indiquin el contrari.
Amb aquest exemple Descartes pretén donar força al seu pensament racional. Solem pensar que coneixem les coses mitjançant els sentits, però en realitat és el pensament i la raó les que de debò ens fan conèixer. No podem saber mitjançant els sentits que és la mateixa cera la que ara està fosa, és la raó i el pensament els que em permeten conèixer aquest tros de cera.
Dani Ruiz
[Conèixer és una inspecció de la ment]
En aquest apartat de la segona meditació, Descartes, fent referència a la cera de l’exemple anteriorment esmentat, ens dona a entendre el procés del coneixement integrant subtilment el concepte de substància (qualitat inherent de l’objecte, coneguda però imperceptible, que el defineix).
Mitjançant l’exemple del tros de cera, Descartes es pregunta si el tros de cera que se li presenta davant es el mateix que l’anterior, complet i sense fondre, i tant si es així com si no ho es, en que es pot basar per definir-ho.
Llavors Descartes proposa un sistema de coneixement basat en l’existència pròpia i la facultat de pensar, i no la imaginació; i al no tenir la cera un esperit humà i no poder estar segurs de la seva existència, es basa en la pròpia existència, que la concep mitjançant els sentits, i en cas de que els sentits no existissin i fossin un engany, la conclusió serà sempre la mateixa, ja que hi intervendran la imaginació i l’engany, però després d’haver-la jutjat amb l’esperit, que no te engany ja que es la certesa absoluta, es te una concepció molt mes clara de la cera. I el cas de la cera es pot aplicar a totes les altres coses.
